Profile cover photo
Profile photo
Hug Cirici
78 followers -
* Design, direction and audiovisual photography
* Design, direction and audiovisual photography

78 followers
About
Hug Cirici's posts

Post has attachment
Idomeni, alegria i desesperació.
Text i fotos de +David Cirici i +Hug Cirici 

Hi ha moltes maneres de veure Idomeni i d’explicar-ho. Idomeni és un drama, però també és un èxit de les ganes de viure i de l’optimisme. Dues cares de la moneda: aquest dimarts al matí, quan ja teníem aquest article escrit i amb la intenció de parlar de l’ambient positiu i dels somriures d’Idomeni, un noi kurd es va ruixar amb benzina i es va intentar calar foc. Dilluns l’havíem fotografiat mentre liderava la manifestació que hi ha cada dia, sobre les vies, perquè obrin la frontera. Ara, el veurem a tots els diaris del món.

La gent, doncs, viu angoixada, desesperada. Però tothom s’esforça a no compadir-se. Aquesta és una de les grandeses d’Idomeni. Hi ha gent que et diuen, convençuts, que demà mateix els obriran la frontera i els deixaran seguir cap al nord. La gent confia que les quatre o cinc setmanes que fa que són aquí no hauran sigut en va, i que els deixaran passar. Potser hi ha optimisme perquè fa bon temps. Després de molts dies de pluja ha sortit el sol, la gent aprofita per rentar i estendre la roba, i hi ha una alegria de nens jugant entre les tendes. A Idomeni la meitat dels refugiats són criatures. La gran majoria de les més de tretze mil persones que hi deu haver atrapades aquí perquè els governs d’Europa no els volen són famílies amb nens petits, amb nadons i criatures de bolquers.

Un petit món solidari

Som nosaltres: són famílies que tenien una casa, habitacions per als nens, un ordinador, potser una Play i una guitarra. Ara no tenen res. Però la gent s’espavila amb el que té, que és ben poc: un plàstic ficat en un clot fet a terra és un cossi per fer la bugada i una llauna és la cassola per fer un arròs amb verdures. Amb unes tisoretes infantils es tallen els cabells. Netegen i escombren davant de les tendes perquè hi tenen la sala d’estar, i d’esperar.

Aquest campament hauria de ser un caos, però no ho és. És un petit món que, gràcies a l’optimisme i a la solidaritat, funciona. Hi ha tendes escola per als nens, i dormitoris més adients on les famílies deixen els nens i es dediquen a les seves coses. Avui els nens jugaven a pilota i saltaven a corda i tothom està animat. Metges Sense Fronteres hi fa una feina impressionant. Les cues per aconseguir aigua i aliments són ordenades, i la paciència de la gent, infinita. Esperen. Veuen que hi ha gent d’arreu del món que els fa costat, i entenen la solidaritat com una manera de pressionar els governs europeus. Vist així, Idomeni és un gran experiment, un fenomen que pot fer canviar les coses. Hi ha voluntaris que vénen des d’Alemanya i Hongria amb les seves furgonetes i preparen curri per a milers de persones. Una organització de cristians de Corea organitza una cua de dones per repartir sostenidors i calces, i una cua d’homes per repartir-los bosses per anar a comprar (perquè al poble hi ha les furgonetes dels pagesos grecs que els venen productes del país). The Suprem Master Ching Hai, una organització internacional que té com a eslogan “ Be vegan, make peace ”, reparteix menjar de cuina vegana i entretén les cues tocant la flauta. Un grup d’amics de Madrid reparteixen gorres i guants. Els capellans ortodoxos porten aigua i galetes. Hi ha irlandeses pèl-roges repartint ous i pites i japonesos repartint vambes. Per tot arreu es veuen generadors de gasoil on la gent carrega els seus mòbils i tauletes. I hi ha, sobretot, un ambient de solidaritat, de converses amables, de bon rotllo.

També hi ha polls. A més d’una perruqueria improvisada que s’alimenta de l’electricitat d’una furgoneta que serveix tes i cafès, hi ha perruquers que van de tenda en tenda i rapen les pobres criatures més afectades per la plaga. L’espectacle de caps rapats i banderes de colors onejant al vent, entre la fumera de les cuines, és una mica tibetà.

Volen fotos, que se’n parli

La gent rep els fotògrafs amb alegria. Als que portem càmeres ens fan passar a primera fila. Volen que les imatges es moguin per tot el món. Saben que sortir a la premsa els va a favor. Tenen mòbil i es veuen a la premsa. Saben que com més se’n parli més vergonya ens farà, als europeus, aquesta espera eterna a la qual els estem condemnant.

Idomeni és un èxit de la vida. Aquesta gent tindria raons de pes per estar enfonsada, però canten i ballen, riuen i són d’una simpatia extraordinària. Ho han perdut tot menys l’alegria, els somriures i els comentaris optimistes. Cada dia hi ha grans fogueres i hi ballen al voltant, i fan sonar el busuqui mentre fan onejar les seves banderes. I cada dia, a les vies del tren de l’estació d’Idomeni, el cor d’aquesta escampadissa de milers de tendes, s’hi fan manifestacions per demanar a la Merkel que els ajudi. “Open the border, open the border”. La policia grega, amb els seus escuts però amb un posat amable, presideix la manifestació des del costat de les vies que van cap a Macedònia, cap al nord, cap al seu futur incert. Mentrestant, ells, i els que els ajuden, ens estan donant una lliçó a tots. Esperem que no els venci la desesperació.
PhotoPhotoPhotoPhotoPhoto
Idomeni 2016 - Syrian refugee camp
29 Photos - View album

Post has attachment
Please share!

Post has attachment

Post has attachment

Post has attachment

Post has attachment
Wait while more posts are being loaded